Any rere any, en duel a tota ultrança, Japó i Espanya s'alternen en el primer lloc de la llista de països més sorollosos. Ara són els nipons qui cobren avantatge, ara els espanyols qui produeixen més enrenou. Així porta temps la cosa, sense que s'albiri solució de continuïtat o remei a aquesta xacra. Perquè, potser per costum, fatalisme o autocomplaença, no sembla que tan oprobiós guardó avergonyeixi a la ciutadania o impulsi a les autoritats a posar-hi esmena. I és que si bé es va desenvolupar recentment una completa Llei del soroll –afavorida per les recomanacions comunitàries i el mandat constitucional de protegir la salut-, la seva aplicació és complicada, sovint laxa, i no es compta amb la conscienciació cívica que ajudaria al seu funcionament eficaç.

Encara que definir amb exactitud què és el soroll pugui resultar difícil, la seva noció és intuïtiva per a la majoria de persones: es tracta de tots aquells sons indesitjats, molests i pertorbadors. Les seves fonts són múltiples: obres, trànsit, processos industrials, encara que també converses mantingudes a crits, aldarulls al carrer, músiques a volums intempestius i innombrables d’altres. I molts, vaga dir-ho, evitables o fàcils de reduir amb la voluntat adequada.

Però potser perquè els seus efectes no semblen tan directes com els d'altres tipus d’insalubritats i contaminacions, i sens dubte per un factor cultural, els nivells de tolerància, indulgència i desconsideració dels espanyols són molt preocupants. Perquè el soroll és un problema de salut pública de primera magnitud, i així ho ha considerat la Organització Mundial de la Salut quan ha elaborat els seus informes sobre els nocius efectes d'aquest fenomen. Entre aquells que s’han descrit, hi destaca el malestar general que provoca en els afectats –que pren forma de mal humor, fatiga psicològica, ansietat, fúria o sentiment de desemparament-, així com els trastorns del son, ja sigui per la dificultat en agafar-lo, per interrompre'l o per fer-lo de poca qualitat, i fins i tot els danys a l’oïda quan se superen, i no és infreqüent, certs límits.

Tot això es tradueix també en dificultats per a la concentració i el rendiment en l'activitat en què cadascun s’ocupi, estrès, baixada dels nivells d'atenció –amb les perilloses conseqüències que això pot comportar- i, segons han documentat especialistes en la matèria, trastorns mentals tan greus com la neurosis, les manies i els canvis en la conducta o diverses malalties cardiovasculars. En última instància, tot aquest quadre repercuteix negativament en una societat, primer per fer-la inhòspita, agressiva, neguitosa, amb tendència als conflictes, i en segon lloc pels gravàmens econòmics que el mal descans i la pertinent desatenció comporten per a qualsevol activitat productiva.

Per tot això, una necessitat imprescindible per a viure sa és combatre el soroll. Ser més conscients i curosos amb el que nosaltres produïm, i també menys condescendents i més rigorosos amb els dels altres. Ser també exigents amb l'estricte compliment de les normatives i demanar a les autoritats que s'esforcin a solucionar els excessos més flagrants. Saber que hi ha uns drets que ens emparen (o si més no que exigir que es compleixin és un primer pas perquè la seva empara sigui efectiva), i que el rebuig social vers aquells que no respecten unes elementals normes d'urbanitat, i es vanten sense rubor ni taxa de produir brogit, pot ser un mètode eficaç per a anar fent passar per l’adreçador als vàndals, inconscients i antisocials que contaminen el nostre ambient.

Ens hi va la salut i hi tenim dret.