Ha estat anomenat el joc-ciència, però el seu progrés té un element de suspens: una espessa xarxa de moviments i paranys que condueixen a un final imprevisible i fatal. El formen un grapat de regles senzilles que poden aprendre’s en una estona, però que permeten desenvolupar infinites combinacions i estratègies. Des dels seus orígens ignots (Indis? Xinesos? Àrabs?) ha captivat la ment dels homes fins a límits inversemblants. La força del seu simbolisme bé ho justifica: dos exèrcits que es baten sense treva en un territori sense escapatòria, i amb la pròpia intel•ligència i determinació com a únic camí per a vèncer. Per a molt arriba a tenir un caràcter transcendent.: “Els escacs són com la vida” –digué en una ocasió el campió Boris Spasski. “Els escacs són la vida” – el va corregir Bobby Fischer, encara més lliurat de cos i ànima al misteri de les 64 caselles.

La pràctica dels escacs ha estat abraçada per personalitats excepcionals, gent amb una capacitat memorialística, un poder de concentració i una força de voluntat fora del comú: homes com Alexander Alekhine, capaç de recordar partides que havia jugat 10 anys abans, o com David Bronstein, que una vegada va estar-se cinquanta minuts mirant el taulell abans de moure la seva primera peça; fascinat per la vastedat inabastable del joc. Entre els grans mestres, per exemple, no és insòlit jugar “a cegues”, és a dir, jugar simultàniament deu, vint o trenta partides sense veure l’escaquer dels seus adversaris. L’atracció pel joc pot ésser tan subjugadora que en alguns casos ha esdevingut tràgica; una vida reduïda a un teixit implacable de quadres blancs i negres.

Però en la seva vessant afeccionada, sense aquests extrems de tensió i follia, els escacs també han gaudit d’una gran salut i bona premsa. Abans de la irrupció de la televisió i d’altres passatemps prefabricats, es jugava amb passió en cafès, ateneus i casinos. Excitava l’esperit competitiu i, alhora, incitava a la sociabilitat i la companyonia: en els escacs mai han estat massa disculpades les manques d’urbanitat. A més a més, la necessitat de mantenir una excel•lent forma mental fa que sigui molt aconsellable per a gent de totes les edats, però molt particularment per a aquells que passen de la cinquentena.

Però tot i la seva progressiva reculada en els darrers lustres, sense oblidar la vigència i popularitat que manté en indrets com la India o les ex -repúbliques soviètiques, encara hi ha dotzenes de clubs i associacions que es dediquen a la seva difusió. Qui vulgui iniciar-se en la pràctica escaquística farà bé d’adreçar-s’hi, atès que solen tenir les portes obertes pels nouvinguts i acostumen a organitzar cursets de tots els nivells.

Tanmateix, el veritable eix de l’afecció s’ha desplaçat d’una manera determinant en els darrers anys. El seu espai ideal l’ha trobat a Internet. La facilitat per a trobar contendents i les aplicacions informàtiques que permeten jugar a qualsevol hora del dia, la quantitat de recursos emmagatzemats i la rapidesa per a accedir-hi, així com les comunitats i fòrums de debat internacionals, han coadjuvat en aquesta meteòrica expansió. En són excel•lents mostres pàgines com la pionera The Chess Cafè (link en anglès) o el gran servidor per a jugar en línia kalgan.net o Jugarajedrez.com. Però qualsevol cerca internautica permet descobrir un fotimer de llocs interessants.

Així doncs, ja no hi ha excuses per a lamentar-se de la falta d’amics amb qui jugar o del rovellament de les nostres facultats en no trobar temps de deixar-se caure pel cafè o pel club. Els escacs han entrat a pas viu en la xarxa de xarxes, i continuen allí el seu enigmàtic viatge, disposats a fascinar a una nova generació de jugadors de tot el globus.