A mesura que la tècnica i l'experiència ho han anat permetent, el que fa uns anys suposava obrir camins en el cor de la dificultat s'ha convertit en el trànsit d'una senda practicable per a gairebé qualsevol. Els esports antany anomenats extrems no presenten els impediments que d'antuvi els feia un feu exclusiu dels més agosarats, i han sorgit empreses que faciliten el gaudi de les seves adaptacions més assequibles. Lliscar per rius furibunds, guanyar barrancs, desafiar els cels i contemplar el bell poder de la naturalesa sense entrebancs són ja una font d'ingressos de primera magnitud en les zones naturals de bona part del món.

No obstant això, el prejudici que pretén que sense una extraordinària forma física siguin ocis inabordables ha continuat pesant. Contràriament, un dels principals esforços dels obstinats en difondre aquestes formes d'esport alternatiu ha consistit en habilitar activitats per a tot tipus de persones i garantir tota la seguretat possible als seus practicants sense importar llur edat o grau d'iniciació.

Evidentment, no cal enganyar-se. Alguns d'aquests exercicis no estan recomanats en persones que tinguin afeccions cardíaques, i uns altres poden suposar un desgast d'articulacions desaconsellable si s'han patit problemes d'aquest ordre. Però essent ben conscient de les possibilitats de cadascú i posant-se sota la supervisió de monitors que preparen les activitats tenint en compte l'edat, la condició i l'experiència dels integrants d'una expedició, els riscs de sofrir contratemps són iguals a les de qualsevol esport convencional.

Qui més precaucions hauria de prendre és qui tingui problemes cardiovasculars (cas en el qual es recomana abstenir-se de disciplines com el puenting). D'altra banda, i malgrat que s'eviten tots els riscos, al contractar els serveis d'una empresa especialitzada se sol subscriure una assegurança que cobreix qualsevol contratemps. Cal tenir en compte que, gràcies al domini d'aquests professionals, els equips estan preparats per a anticipar-se als possibles accidents i que, davant situacions de risc, la seguretat sempre va per davant de l'aventura. Per exemple, en activitats aèries s'eviten per complet les condicions meteorològiques desfavorables i en piragüisme o rafting s'inicia als nouvinguts en traçats fàcils i sense possibilitat d'exposar-se als més durs torrents. Sigui com sigui, una màxima de les companyies d'aventura és no forçar o pressionar mai a fer coses per a les quals hom no s'hi senti capacitat, i fins i tot intervenir ràpidament davant la previsió que això succeeixi.

En el moment present, activitats com el descens d'aigües braves, el vol en parapent i ala delta o els ja tradicionals trekking (sortides de senderisme i travessies de mitja muntanya) s'emporten la part del lleó del mercat de l'esport "de risc". L'espeleologia o el barranquisme també guanyen adeptes, encara que cal introduir-s'hi amb l'oportuna calma. Altres disciplines encara estan vedades als no professionals, i potser ho segueixin estant: l'alpinisme o l'esquí extrem presenten unes dificultats que no tothom pot acarar. Però tampoc és una qüestió d'edat, ans d'experiència: alguns dels millors escaladors del món continuen amb les seves gestes passada la ratlla del 50.

Però en la resta, amb bon judici sobre les pròpies forces, l'edat ja no és excusa per a no anar a regna solta vers els somnis d'infantesa. ¿Qui diu que li fa por?