La percaça de perduts tresors fabulosos i objectes místics de poders inversemblants ha fascinat la humanitat des dels seus albors. El velló d'or, el Sant Graal, les tombes dels faraons o la Font Juventa anhelada per Ponç de Lleó han captivat la imaginació de moltes generacions de somniadors i gairebé tots els xiquets s'han estremit davant la possibilitat de posseir un mapa pirata o han jugat a desenterrar cofres corsaris.
A mig camí entre el joc, l'esport, la virtualitat i la realitat, aquells que mai han abandonat aquesta inclinació per les riqueses emboscades i les trames de passions, enganys, misteris críptics i desafiaments que carreguen, s'han enginyat un nou mètode per continuar gaudint de les seves fantasies. Perquè tot i que adobat amb la darrera tecnologia i l'ús d'Internet, l'esperit aventurer és el més determinant per avesar-se a la practica del geocaching.
Amb aquest nom anglès es designa el joc de recerca d'amagatalls mitjançant un terminal GPS. La mecànica consisteix en amagar un objecte (cache, en l'argot dels afeccionats) en un lloc determinat i després penjar-ne les coordenades a Internet, per tal que algú altri vagi al seu encalç. Qui el persegueix, ha d'orientar-se seguint les indicacions "via satèl·lit" del seu equip i interpretar correctament les pistes deixades per tal de trobar-lo. Posteriorment, ha d'adreçar-se a la pàgina web que serveix de punt de trobada de tots els afeccionats al Geocaching i demostrar el seu èxit amb alguna mena de document: sovint amb una fotografia. En altres ocasions, per exemple en la modalitat anomenada travel bug, el descobridor ha de donar un nou amagatall a l'objecte (el més corrent és una capsa o carmanyola) que s'ha d'anar acostant en diverses etapes a un destí predefinit.
Entre les dades més sorprenents del Geocaching, trobem la seva rabent expansió -els seus orígens venen donats per la liberalització civil dels sistemes de posicionament terrestre l'any 2000- que fa que avui hi hagi un nombre estimat d'un quart de milió de practicants per arreu del planeta i més de 333.000 geoamagatalls esperant ésser "profanats". També sorprèn la internacionalitat de la proposta, que fa que no sigui insòlit veure a geocachers que travessen fronteres per amagar o sorprendre tresors a molts quilòmetres dels seu lloc de residència.
Les diverses dificultats dels reptes i la varietat de maneres d'encarar-los és un avantatge afegit a la difusió d'aquest nou esport, passatemps o com es vulgui considerar. En els casos més elaborats, hom el combina amb altres activitats, com el submarinisme, el barranquisme o l'escalada. Però molt més habitualment pot abordar-se amb un xic de disposició excursionista o, en la seva vessant urbana, sense cap preparació especial. El tipus humà de geocacher també és extraordinàriament heterogeni, encara que té una forta implantació entre pares o avis que han trobat una excel·lent i econòmica forma de distreure a la quitxalla, passar el dia a la natura i practicar exercici d'una manera ben distreta.

Si d'ara endavant volen adoptar el paper d'Indiana Jones en les seves hores mortes, ja ho sap: només necessita un GPS (els més econòmics poden trobar-se per menys de 60 Euros) i estar amatent a les novetats de pàgines com www.geocaching.com (global i en anglès) o www.geocaching-hispano.com (divisió en castellà de la pàgina mare). Ara bé, recordi la lliçó bàsica del cèlebre arqueòleg cinematogràfic: la X mai marca l'emplaçament del tresor.