“L’ encreuament de llibres”, o el terme anglès amb el qual s’ha fet conegut, el bookcrossing, no te uns orígens que puguin datar-se amb exactitud. És quelcom tan espontani com oblidar-se un volum al banc d’un parc i que algú el reculli o, més poèticament, deixar en algun amagatall una novel•la que ja hem acabat amb la intenció que hom la trobi i la frueixi tan o més que nosaltres. En el rerefons del bookcrossing, ja estigui guiat per l’atzar o per la pròpia voluntat, hi resideix la noció de perllongament de la vida dels llibres mitjançant la multiplicació dels seus lectors, l’extensió de la seva influència i la màgia de topar-se amb ells com un regal inesperat i potser preciós. Conceptes que són fàcils d’entendre per als lletraferits i per a tots aquells que amb Borges consideren que el llibre és la invenció més genial de la humanitat.
I així, no resulta estrany que en cert moment el bookcrossing s’oficialitzés, prengués una forma definida i cerqués d’aplegar als afeccionats a aquesta pràctica i permetre’ls una regularitat en els seus quefers. S’acredita a Ron Hornbaker com l’home que va formalitzar el bookcrossing i va servir-se d’Internet per a portar-lo a una nova dimensió. El bookcrossing, segons la concepció de Hornbaker i els seus seguidors, consisteix en “alliberar un llibre a la jungla•” (deixar un llibre en algun lloc públic en l’argot dels iniciats) i escriure una anotació en els webs i fòrums creats per a aquesta fi de manera que els afeccionats puguin saber-ho. Per a respectar el veritable esperit de l’encreuament de llibres, quan aquell qui l’hagi trobat hagi enllestit la lectura, haurà de tornar a alliberar el volum i recomençar el procés. I poca broma: a tot el món ja es calcula en mig milió el nombre dels qui compleixen aquests preceptes i es consideren part del moviment bookcrosser.
Però no s’ha de pensar que només els cervells de la informàtica puguin seguir els requeriments per a fer bookcrossing. Completament debades, n’hi ha prou amb donar-se d’alta en una de les webs de capçalera del bookcrossing internacional o local, obtenir un número per al llibre que es vulgui fer rodar pel món, anotar-lo a la seva contracoberta demanant que aquell qui es faci amb ell entri al web, notifiqui la seva troballa i, al seu torn, el posi novament en circulació.
L’evolució del bookcrossing ha permès organitzar jornades intensives d’alliberament, així com crear-ne variants. La recerca de llibres creuats amb sistemes de GPS, a l’estil del Geocaching, o el BookRelay, una mena de servei de llibres a la carta en el qual es rep per correu el llibre que es vol llegir mentre s’envia aquell que altri ha demanat, són fenòmens de gran emergència.
Si els ha engrescat l’idea, podeu començar per visitar bookcrossing.com. Tot i que no està massa nodrit encara, també hi podeu trobar un fòrum específic dedicat a llibres en català.