Alguns no sofriran mai aquest procés i altres fins i tot l'envegen perquè no poder sostreure's a les temptacions de la taula els ha donat més d'un disgust. Però també són moltes les persones que van tornant-se desmenjades amb el pas dels anys i en conseqüència, disminueixen les seves ingestes. El procés és bastant normal i, excepte en casos que es desencadena per un problema físic o psicològic, o a resultes d'un tractament mèdic, no ha de considerar-se patològic.

No obstant això, les seves derivacions sí solen tenir efectes més preocupants. Perquè de no imposar-se uns mínims, la persona que deixa d'alimentar-se suficientment pot arribar a patir de malnutrició, mancances vitamíniques i els efectes comuns dels trastorns anorèxics. Per a combatre aquests quadres sempre és millor la subtilesa i la tàctica que els mitjans expeditius.

En primer lloc cal cobrar consciència que no tenir fam no significa que el nostre organisme no necessiti aliment. Per això cal buscar la forma de seguir subministrant-se'l de la manera més hàbil i correcta possible. Un dels consells mèdics més repetits és el fraccionament dels àpats. Fer-ne cinc o sis al dia, amb quantitats més reduïdes de l'habitual, impedeix les sensacions d'empatx que afligeixen reiteradament als afectats per aquest trastorn. Un altre truc recomanat és servir els aliments tebis, perquè omplen menys que els calents.
En el fons, l'especialista encarregat de solucionar la inapetència s'ha de servir de diverses estratègies d'aquest tipus per a enganyar a aquelles persones a les quals la sola idea d'asseure's a la taula els provoca basques. Buscar combinacions que ofereixin varietat i poder nutricional sense aparentar ser grans plats (fruits secs, llegums guisats amb carn, remenats d'ous i espàrrecs, etc.), descobrir quins aliments són els favorits del pacient i temptar-lo amb ells encara que sigui entre menjars, no empapussar-lo amb líquids mentre menja, doncs fan arribar abans la sacietat, donar un toc aromàtic i cuidar la presentació dels plats, factors que solen despertar ganes de menjar i fer algun tipus d'exercici físic, que també les estimularà.

En bastants casos, la perseverança en aquestes mesures rescata al pacient i li retorna la seva gana natural. A poc a poc es restitueixen els seus hàbits i recupera el desig de menjar. Però si no s'obtenen resultats després de temps d'intentar-ho, caldrà valorar la possibilitat d'emprar complements dietètics encapsulats per a evitar la desnutrició.