Si en la nostra cultura sofrir una malaltia mental pot resultar comprometedor i en molts casos tendeix a patir-se amb discreció, tenir diagnosticat un trastorn mental és molt més que això: és un estigma, gairebé un tabú. Perquè la associació instantània i ignara que molts estableixen entre qui està afligit d'una malaltia mental i l'estereotip de boig que existeix en la nostra societat fa especialment dificultosa l'acceptació i tractament d'aquest gènere de problemes.

Un secretisme per temor a la marginació que no es correspon en absolut amb el volum real d'afectats que organitzacions com el Col·legi Europeu de Neuropsicofarmacología registren en els països del primer món. Perquè prop d'un 50% dels seus habitants passa al llarg de la seva vida per un trastorn d'aquest tipus. Però d'aquest total, només un percentatge molt més baix acudirà a l'especialista i es posarà en tractament. Una mesura que, com reconeixen els psiquiatres, en molts casos podria alleujar els sofriments del pacient amb certa rapidesa i que, en els casos més aguts, pot arribar a salvar-los la vida. Cal tenir en compte que un 50% dels esquizofrènics no segueixen cap tipus de tractament i que un 10% d'ells acaba suïcidant-se. Però no cal anar a casos psicótics tan extrems: fins a un 15% dels depressius pren la mateixa decisió.

Les associacions de psicoterapeutes o de la Xarxa d'Investigació de Malalties Mentals volen possar de relleu la importància de combatre l'estigmatizació i equiparar la dolença mental a qualsevol altre desordre orgànic.

I recordar que la normalitat amb la qual es donen certs problemes emocionals o afectius que han de ser catalogats precisament com trastorns mentals no justifica que segueixin considerant-se com una extrañesa, una raresa incòmoda que resulta difícil de comunicar i d'admetre en societat. De fet, trencar amb l'obscurantisme pot ser el primer símptoma de millora per a aquells qui senten angoixa, vergonya i la injustificada culpa que un entorn de vegades despietat infon a qui defalleix.