Un dels dietistes més llegits del món i també un dels més rebatuts i polèmics. Per alguns un pioner, per molts altres un impostor: Michel Montignac ha trasbalsat el món de les teories nutricionals i ha desvetllat la preocupació d'alguns metges que consideren infundades moltes de les seves nocions.

El fonament de la dieta Montignac és la classificació dels aliments segons el seu índex glucèmic. I com més elevat, major l'augment de nivells plasmàtics d'insulina que provocarien, afavorint l'acumulació de greixos sense treure la sensació de gana. Per aquest motiu, cal restringir-los en la nostra alimentació, mentre que els de baix índex glucèmic no representarien cap problema.
Entre els primers s'hi trobarien aquells que contenen carbohidrats, com les patates, el sucre, el pa, les faves o la pasta, i entre els segons tota mena de proteïnes.
Uns principis que la situen com exemple paradigmàtic de les anomenades dietes dissociades. És a dir, aquelles que es basen en impedir la ingesta de determinats aliments o la barreja d'uns amb altres.

Un dels atractius temptadors de les idees de l'escriptor francès és el fet de no donar importància a les calories, ans només a la seva qualitat. Quelcom que permet que persones que cerquen perdre pes creguin poder-ho fer atipant-se tan com els plagui mentre no infringeixin cap dels manaments xifrats en les obres de referència del mètode.

Certament, no tot el que ha difós Montignac és erroni. Per exemple, ha posat l'accent en la deterioració dels hàbits alimentaris occidentals i la pèrdua de rellevància dels llegums o els cereals, que fa cinquanta anys ocupaven un paper preponderant i que paga la pena reivindicar. O ha remarcat l'anormal creixement de persones obeses en els darrers temps i la necessitat d'estudiar-ne els motius. Però també incorre en errors de concepte i afirmacions sense base científica. Per exemple, la seva assumpció que les calories no influeixen en el guany o pèrdua de pes o les idees sobre la fermentació de la fruita a l'aparell digestiu, que porta l'autor a recomanar que s'ingereixi només una llarga estona abans o després dels àpats.

Però, per damunt de tot, s'ha discutit la poca atenció de Montignac al valor nutricional intrínsec dels aliments a l'hora de confeccionar les seves dietes, sense advertir prou del perill de l'excés de proteïnes animals o deixant de ponderar que alguns dels seus aliments prohibits aporten altres importants beneficis al nostre organisme. Una circumstància que pot implicar carències i desajustaments que no compensin els seus profits.

Comptat i debatut, potser el millor resulti aprofitar la reflexió que introdueix Montignac sense seguir els seus dogmes i buscant sempre fórmules equilibrades i completes de menjar.